Cave Canem

l'ADN de Darwin

2009-02-13T12:48:00.001+01:00

No acostumo a agafar aquests manats de fulls amb aparença de diari però avui n’he agafat un. A la capçalera del diari hi apareix el següent titular: “Darwin sobrevive : las teorias del científico siguen debatiéndose después de su nacimiento”. Caram, he pensat, no només fan referència als 200 anys del seu naixement, als 150 de la publicació de “Sobre l’origen de les espècies…”, sinó que han anat més enllà i parlaran sobre les diverses objeccions a la teoria sintètica com el debat entre saltacionistes i gradualistes, els mecanismes epigenètics, etc.. ; tots ells debats d’alta volada. He anat ràpidament a la pàgina 10 i quina ha estat la meva sorpresa. Resulta que aquests llumeneres de l’ADN, no n’han tingut prou amb traduir equívocament la metàfora* més recurrent quan parlem de la teoria de Darwin, que per cert no és ni tan sols de Darwin, sinó que el que han fet és encarar les opinions d’un catedràtic de Biologia Evolutiva amb el president del Servei Evangèlic de Documentació i (des)Informació (un creacionista de tres al quart).

Felicitats, ADN! Si voleu, la propera vegada que celebrem l’alliberament dels camps de concentració Nazis recolliu les opinions d’un catedràtic d’Història Contemporània i les del capsigrany de l’arquebisbe negacionista Richard Williamson. I així no només us podreu posar la medalla de la imparcialitat sinó que també la de la ignorància supina.

* Han traduït “survival of the fittest” per “supervivència dels més forts”

Israelians, palestins o cap dels dos?

2009-01-16T08:35:00.001+01:00

Les preguntes tancades via mòbil de l'estil matins.SI / matins.NO que estan de moda als mitjans de comunicació sempre m'ha semblat estúpides. No entenc com algú pot malgastar un sms en respondre-les. Però és que la del dia 14 de gener al programa matinal de Rac1 del Jortdi Basté supera tots els límits negatius d'intel·ligència. La justificació amb l'argument de la participació dels oients no em sembla pertinent ja que hi ha altres mitjans molt més útils per tal de permetre-la i de fet ja els utilitzen. Un altre possible argument com seria la recaptació econòmica d'aquests missatges de text, comprensible totalment al tractar-se d'una empresa privada, no em sembla rellevant per tractar-se d'un programa d'informació suposadament seriós o almenys aquesta és la seva pretensió. Com ja haureu endevinat la pregunta d'avui era el títol que encapçala aquest comentari: Israelians, palestins o cap dels dos?

Ahir, curiosament, un tertulià del mateix programa va fer una encertada analogia entre l'enfrontament Barça - Madrid i el del Palestins - Israelians i dels prejudicis profundament arrelats que hi ha a la societat catalana i espanyola que fan posicionar-se a molta gent menystenint els fets i deixant-se portar únicament per la visceralitat. Qualsevol persona mínimament formada també sap de la complexitat del conflicte i que qualsevol intent de posar una mica de llum en el conflicte no es resol amb respostes maniquees de bons i dolents, ni tampoc amb l'equidistància de "cap dels dos", ja fa temps que sabem que la veritat no és el punt mig entre dues versions.

Val a dir que el mateix dia que han fet la pregunta han dedicat un espai de mitja hora al tema convidant a tres experts per donar claus als oients per entendre el conflicte i és precisament per això que no entenc com han estat capaços de formular aquesta pregunta que el que fa precisament és desentendre's de la finesa del pensament per endinsar-se en el perillós món del prejudici i l'odi.

M'oblidava del resultat de l'enquesta:

34% Israelians

22% Palestins

44% Cap dels dos

El repte

2008-12-31T14:24:00.003+01:00

Tot just abans de començar l'any que en breu acomiadarem vaig trobar, navegant per la xarxa, un iniciativa consistent en llegir 50 llibres durant un any. Pel que sembla hi ha diferents versions del repte però podríem resumir-ho amb els següents punts:

1) No llegeixis per assolir la xifra.

2) Res de farciments. Només has de llegir els llibres que realment et vinguin de gust.

3) No hi ha cap límit de gèneres.

4) No planifiquis, visca la flexibilitat.

5) Passa de regles.

He seguit fidelment aquests principis, sobretot l'últim, afegint-hi un dels drets inalienables de tot bon lector: el dret a no acabar els llibres. (En total han estat 3 casos de 52)

M'hagués agradat molt dedicar un comentari a cada llibre però no he tingut prou temps i l'elecció era evident: llegir o escriure; i com que ja hi ha massa gent que escriu jo m'he dedicat a llegir.

La llista:

1.The Road / Corman McCarthy

2. The castle in the forest / Norman Mailer

3. L'escorxador-5 / Kurt Vonnegut

4. El viaje del profesor Caritat / Steve Lukes

5. Tiempo, amor y memoria / Jonathan Weiner

6. Instante propicio, 1885 / Patrick Ourednik

7. El mesurament del món / Daniel Kehlman

8. Una tomba per Boris Davidovic / Danilo Kis

9. Diarios de Kolimá / Varlam Shalámov

10. La mort d'Ivan Ilitx / Tolstoi

11. Memoria del miedo / Andrew Graham-Yool

12. La familia de Pascual Duarte / Camilo José Cela

13. L'home manuscrit /Manuel Baixauli

14. Los verdugos y las víctimas / Martin Rees

15. Les veus del Pamano / Jaume Cabré

16. Hacia los confines del mundo / Harry Thompson

17. El maestro Juan Martínez que estaba allí / Manuel Chaves Nogales

18. Enterrar a los muertos / Ignacio Martínez de Pisón

19. No matarían ni una mosca / Slavenka Drakulic

20. Una lectora poc corrent / Alan Bennet

21. Incertidumbre / David Lindley

22. Chechenia: la deshonra rusa / Ana Politovskaya

23. La guerra fría / AÁlvaro Lozano

24. Hommage a Catalonia / George Orwell

25. Manual de circulación

26. Trens rigurosament vigilats /Bohumil Hrabal

27. Voces de Chernobil / Slavenka Alexievitch

28. Koba el terrible / Martin Amis

29. Cuerdos entre locos / Laurence Slater

30. Vida y destino / Vasili Grossman

31. Mudanzas / Luis Benvenuty

32. Detectives salvajes / Roberto Bolaño

33. La noche quedo atrás / Jan Valtin

34. Fun Home / Alison Bechdel

35. Càndid, o l'optimisme / Voltaire

36. Memorias / Albert Speer

37. Van venir com orenetes /William Maxwell

38. Conspiración / Will Eisner

39. La guerra del Vietnam : una historia oral /Appy, Christian G.

40. Paris: suite 1940 / José Carlos LLop

41. Crónicas de la América profunda / Joe Bageant

42. Gomorra: viatge per l'imperi econòmic i l'anhel de domini de la camorra / Roberto Saviano

43. Guerra más cruel / Arkadi Babchenko

44. América (Novel·la gràfica) / Franz Kafka ; Robert Care ; Daniel Casanove

45. Historias de Nueva York /Enric González

46. Qué es el altruismo : la búsqueda científica del origen de la generosidad

47. El sitio de Leningrado

48. Convivint amb transgènics /David Bueno i Torrens

49. Esquizo / Enric Ruiz

50. La vida de las abejas /Maurice Maeterlinck

51. The mistress's daughter / A. M. Homes
52. Las identidades asesinas / Amin Maalouf

You'll never walk alone

2008-10-24T16:52:00.002+02:00

Per a tots aquells que un dia vàreu decidir emancipar-vos, sapigueu que no esteu sols:

http://www.ex-muslim.org.uk/indexPressreleases.html

utopies

2008-06-23T17:15:00.004+02:00

Aquesta entrada al bloc està inspirada en una breu frase d’un comentari de l’amic Martí en resposta a una entrada en el bloc Canzonne di Marinella.

“Serveix per recordar-nos que la llibertat de moviments (i d'empresa) encara no ha arribat a tot arreu...”

Els punts suspensius de la sentència martiniana semblen voler resistir-se a la dramàtica força que representa el punt. Aquell punt que impossibilita el bri d'esperança, el potser, el desig ... Però per desgràcia la llibertat de moviments no arribarà mai, de la mateixa forma que mai desapareixerà el proteccionisme.

Jo no dic pas que no ho desitgi però el discurs utòpic-liberal del Xavier Sala i Martin contra els proteccionismes acaba assemblant-se a altres utopies com per exemple la comunista. L'una, il·lusa i finalment assassina ella, es pensava que canviaria a l'home com qui fa figuretes amb plastilina. I així va anar. L'altre, teòricament impecable ella, universalment desitjable tota, escut impenetrable en qualsevol tertúlia, cau en el mateix parany que les altres: no l'aplicaran pas les màquines sinó els homes. I els homes no son tan mal·leables (a veure si te n’adones Marx), s'agrupen en tribus i com la forma més simple de vida (les cèl·lules) posen fronteres (a veure si ens en adonem Xavier).

I si quan es formula la teoria no es tenen en compte aquests paràmetres millor escriure una novel·la, o que quan el XSM fes el discurs digués: seria tan maco que els homes no poséssim fronteres i no protegíssim als veïns davant dels altres perquè llavors els africans podrien competir en igualtat de condicions amb els europeus i els americans, i així podrien sortir de la pobresa a la que els condemnen aquests subsidis injustos (ètica planetària universal). I quan els africans arribessin als nostres nivells de riquesa no sigueu tan mal pensats de creure que protegirien els seus productes, no, ells això no ho farien. Viuríem en un món meravellós i del canons brollarien roselles… però llavors enlloc del XSM semblaria un votant d'Iniciativa.

He de confessar la meva admiració pel noi de les americanes acolorides, és dels pocs tertulians que donen joc i combaten les correccions polítiques i els tòpics però el seu plantejament, com totes les utopies, o bé ens condemnen a la revolució i l'assassinat col·lectiu o a l’immobilisme. No existeixen receptes màgiques. I HO DIC BEN CLAR JO NO DEFENSO L’ACTUAL SISTEMA DE DONEM-LOS-HI ENGRUNES I TAMBÉ M’AGRADARIA QUE DESAPAREIXÉS EL PROTECCIONISME PERQUÈ NO MORIN DE FAM MENTRE NOSALTRES SEGUIM ANANT DE VACANCES BUSCANT ALLÒ AUTÈNTIC. PERÒ NO PER ESCRIURE-HO AMB LLETRES MAJUSCULES CANVIAREM LA REALITAT NI LA NATURALESA HUMANA.

M’agradaria veure que diria el XSM si de sobte un govern d’esquerres-verdes català, brandint la bandera de la justícia universal, rebutges tot proteccionisme i es llencés a la piscina global despullat però amb la consciència neta de qui sap que fa el correcte. Diria simplement, reformulant les paraules d’Asterix: “son bojos aquests d’esquerres” i després s’estavellarien contra les rajoles blaves perquè si no ho sabíeu a la piscina no hi ha aigua.

Feynman

2007-09-27T23:19:00.000+02:00

Recordo un acudit d’aquells que s’expliquen entre músics que relata l’arribada del gran saxofonista Charlie Parker a l'infern. El porter el fa entrar a una sala on hi ha una meravellosa Big Band tocant standards de Jazz i mentre l’acompanya al seu seient, a la zona dels saxos, va veient a d’altres genis del jazz com Louis Amstrong, Count Basie i Dexter Gordon. Per uns moments en Charlie dubta si realment està a l'infern perquè allò sembla més aviat el cel, glòria beneïda. Tot just arribar al seu seient s’asseu ràpidament, desenfunda l’eina i s’afegeix a la línea que estan tocant els saxos d’un típic rithm' changes. Al cap de quatre voltes a l’estructura, un clàssic AABA, en Charlie, amb la mosca al nas, es gira cap al seu costat i li va demana a en Dexter: escolta tu, quan comencen els solos. Ell li respon: ah! Que no t’ho han dit tio, aquí no hi ha solos Charlie, ets al puto infern.

L'infern de Feynman no seria pas gaire diferent del d’en Parker però enlloc de quedar-se sense solos, o sigui la capacitat d’explorar, descobrir, d’equivocar-se i d’emocionar-se amb nous camins, a Feynman li negarien la possibilitat de saber i d’aprendre res de nou. Diu Feynman que quan era petit li va quedar molt clara la diferència entre conèixer el nom d’una cosa i conèixer realment aquella cosa, i és per això que la darrera frase de l’obra QED esdevé el perfecte epitafi per descriure’l, un simple aforisme que resum amb brillantor tota la seva vida i que diu: "no saber és més interessant que saber".

La peculiaritat de Feynman és que semblava no haver perdut aquella innata necessitat que tenen els nens i que els fa qüestionar-se i interrogar-nos compulsivament pel món. Per què? Per què?. Aquest comportament té un raó clarament evolutiva i respon a una necessitat adaptativa que els permetrà sobreviure. Avui en dia aquesta supervivència ja no es veu amenaçada per depredadors o bolets metzinosos però és importantíssim tractar de respondre les seves preguntes adequadament ja que aquestes primeres respostes deixaran una forta empremta. Els humans, com la resta dels animals, també som sensibles a aquest període de receptivitat del que en resultarà, en l’edat adulta, una forma estereotipada de reacció davant situacions concretes. Aquestes regles heurístiques són molt útils però poden esdevenir una arma de doble tall ja que a diferència de Feynman, que era capaç de respondre les seves pròpies preguntes i sotmetre-les a un anàlisis crític sota una llum d’escepticisme, els nens esperen que nosaltres els donem les respostes per creure-se-les a ulls clucs.

Sovint tanta pregunta incomoda als pares. Alguns se’ls treuen de sobre amb un Perquè sí mentre d’altres cometen l’acte més pervers que poguéssiu imaginar: els hi expliquen mentides. Els nens, com diria Carl Sagan, cal mimar-los perquè esdevinguin espelmes i brillin enmig de la foscor i, per tant, manipular-los amb Déus, verges Maries, purgatoris, dejunis i reencarnacions és, com diria Richard Dawkins, una forma de maltractament psicològic.

Feynman ho tenia clar: a diferència de la física clàssica els fenòmens quàntics necessiten de la teoria probabilística per ser descrits, i és precisament aquesta teoria la que també ens serveix per deslliurar-nos de la disfressa d’agnòstic i poder dir sense por:

Déu no existeix (p <0,05).

El nacionalisme i els pets

2006-06-30T09:04:00.000+02:00

Tot llegint un fragment del bloc de'n Roc Fernàndez on deia: "No sé perquè sempre que hi ha partits de "la selección" hem de patir aquesta onada de nacionalisme espanyol ranci i sobretot tant cutre. Sobretot quan ho compares amb el públic del Brasil!", m'ha vingut al cap una frase de'n Boadella que em sembla molt apropiada.

En Boadella és un personatge curiós, de vegades la caga però d'altres la clava. En aquesta ocasió, la va encertar quan va dir allò de que el nacionalisme son com els pets, només agraden a qui se'ls tira. I així ho exemplifica el Roc quan diu que Espanya ha fet gala d'un nacionalisme ranci i cutre. Només cal haver seguit el mundial per veure que els afeccionats de tots els equips feien els mateixos espectacles, pintant-se la cara, portant les banderes per capa o disfressant-se de vickings, toreros o cavallers amb la creu de Sant Jordi. I per tant, el comentari seria creïble si fos més objectiu, extrapolant el seu anàlisi estètic, que segurament comparteixo, a tots els equips. Però per desgràcia, sembla que ens hem tornat a perdre en la teorització barata i la mateixa cantarella de sempre: nosaltres som diferents, que segueix de forma subreptícia amb un: nosaltres som millors.

Entenc que el que molesta sigui que no deixin disfressar-te de trabucaire, amb la barretina i les espardenyes, i passejar amb qualsevol dels productes de marxandatge als quals ens condueix el Roc des d'un dels seus enllaços pels carrers de Dormunt o de Munic. I és precisament aquesta la raó per la qual trobo molt bé que la gent que viu aquesta situació amb frustració, gaudeixi tirant petards, fent sonar els clàxons i fent acudits de la derrota d'Espanya. Però si us plau, no cometeu l'error de creure-us millors. Sou exactament el mateix ; o millor dit: voldríeu ser exactament el mateix.

La realitat i la felicitat

2006-06-20T11:28:00.000+02:00

La realitat és com aquelles portes de vidre acabades de netejar i que sovint s'interposen entre nosaltres i l'exterior. Caminem amb peu ferm i amb la seguretat que ens dona el bastó dels nostres prejudicis ideològics i llavors, just quan estem a punt de passar, notem un fort cop al cap. Potser serà invisible però no és intangible.

He llegit un parell de blogs que després del resultat del referèndum manifesten el seu avergonyiment de ser catalans. Som uns perdedors i uns traïdors, diuen. Són aquella esquerra "tonta" que va llegir a Rousseau, a Marx i a Engels, o potser ni això, i encara creuen en la perfectibilitat de l'home, i per tant dels catalans. Però a "poc a poc, i cop a cop" (palíndrom) i amb una mica de sort, potser s'adonaran que la naturalesa dels catalans, com la de l'ésser humà, és diversa, i per desgràcia dels seus anhels no som tant mal·leables com desitjarien. Desitjo que algun dia visquin de forma desacomplexada la seva catalanitat, oblidant-se de la dels altres. Els hi asseguro la felicitat.

Consells lingüístics

2006-03-28T14:23:00.000+02:00

No sóc el més adient per fer recomanacions de caire lingüístic, però com diria l’amic Martí, tots portem un normalitzador a dins. És per això que escric aquest comentari amb la sana intenció d’oferir certes orientacions als mitjans de comunicació per tal d’afrontar el repte que representa la constant aparició de neologismes en llengües foranies per descriure situacions noves. És evident que el organismes normalitzadors no tenen la velocitat necessària per donar resposta a les necessitats immediates dels mitjans, i per tant, les primeres traduccions responen a una decisió personal o col·lectivadins de cada mitjà.

Aquest preàmbul ve a col·lació per les diferents traduccions que han utilitzat els mitjans per descriure el fenomen d’engatament col·lectiu a l’espai públic. Alhora de traduir el “macrobotellón” ens trobaríem davant de dues possibilitats derivades del concepte “botella”. Bé, en realitat hi ha una tercera opció que ha estat la d’aquells que han cregut que no tenia sentit traduir-lo, ja que creuen que és un fenomen aliè (és cosa de castellans)(Diari AVUI) Però pel que fa a les traduccions tindríem dues opcions normalitzables per definir el mateix concepte. D’una banda la derivada a partir d’ampolla, d’origen llatí, i de l’altre, la derivada de “botella” també d’origen llatí, tot i que el sentit d’ 'ampolla de vidre' ha estat pres de francès bouteille i transmès pel castellà. Així doncs, trobaríem dos possibles traduccions pel fenomen de la setmana passada. D’una banda tindríem un “macrobotellot” i de l’altre una “macroampollada”.

Disposem d’una sèrie de variables que ens poden ajudar a decidir quina és la millor opció:

Similitud fonètica: si el que es tracta és d’aconseguir un transvasament, fent que els parlants canviïn l'opció aliena per la variant correcta, cal facilitar la feina dels clients, i per tant optar per la variant amb menys canvis estructurals. (homenatge estructuralista a Saussure)
Economia lingüística: Com recordava Pennac, les llengües evolucionen mogudes per la mandra. Així doncs, aplicaríem la navalla d’Ockham, que aplicada al cas que ens ocupa disposaria que la traducció més senzilla (número de lletres + número de músculs en funcionament) és probablement la més correcte.
Musicalitat: evitar cacofonies.
Índex de popularitat: les tecnologies de la informació i els cercadors ens permeten prendre el pols a la realitat. Per tal de fonamentar la nostra tria podríem consultar a través de google l’us de les dues opcions per copsar la més popular. Google: macrobotellot: 243 resultats / macroampollada: 1 resultat
[font consultada: 27/03/2006]
Univocitat fonètica: La utilització de la variant “macroampollada” podria comportar certes confusions amb l’argot juvenil “empollar” i podria produir algun equívoc entre les “macroempollades” que es viuen trimestralment a totes les biblioteques universitàries i les no tant educatives “macroampollades” que discorren en llocs ben diferents.

Si després de valorar tots aquests consells, alguns mitjans com Rac1 o l’e-notícies segueixen encaparrats en mantenir la traducció menys lògica des d’un punt de vista formal, econòmic, estètic, fonètic i de popularitat, pensaré que en el meu rigorós estudi he oblidat una poderosa variable que contradiu totes les altres, i pel que veig, segurament, és d’una força insospitable .... seguiré investigant.....

És Catalunya un mitocondri? I post data

2006-02-17T16:26:00.000+01:00

En algun moment del proteozoic, diferents organismes procariotes (sense nucli) van començar a associar-se mitjançant el que Lynn Margulis, recuperant l’antiga teoria de la simbiogènesis del científic rus Konstantin Merezhkovsky, va anomenar teoria endosimbiòtica. Aquesta va ser una gran revolució dins de la biologia, no exempta de polèmica davant l'oposició radical dels neodarwinistas estrictes, ja que ens donava una explicació plausible al salt de les cèl·lules procariotes a les eucariotes, no resolta fins al moment per la mutació genètica del gradualisme darwineà. En les situacions d’endosimbiosis, a mesura que avança la relació, l’organisme endosimbiòtic es van tornant més i més dependent de l’hoste ja que en aquesta relació simbiòtica ha anat delegant funcions, convertint-se finalment en part integrant de la mateixa cèl·lula al transferir-li part dels seus gens. Un dels indicis que van propiciar aquesta descoberta va ser la troballa d’ADN i ribosomes de tipus bacterià als mitocondris. Això va fer pensar que els mitocondris havien estat anteriorment bactèries lliures i que s’haurien associat amb una altra cèl·lula més gran mitjançant la simbiogènesis. Els mitocondris, dins de la cèl·lula eucariota, són el que podríem dir el "motor", ja que són responsables de subministrar una gran part de l'energia necessària i tenen una codi genètic diferenciat anomenat ADN mitocondrial.

Perquè es va produir la simbiogènesis? De moment no tenim la resposta, però les teories apunten cap a la gran inestabilitat de l’entorn; una espècie de sortida cap endavant per tal de superar les dificultats.
Seria possible una involució del procés, trencant el que va començar com una relació de simbiosis (del grec: viure junts) mutualista? La complexitat és sovint una oportunitat però davant de situacions extremes també pot esdevenir una amenaça.

P.D: He utilitzat un títol provocador com esquer per tal d'iniciar-vos en un tema apassionant com és el de la biologia evolutiva. Qualsevol associació d'idees o metàfora és producte de la vostra responsabilitat. L'editor d'aquest bloc no pretén caure en l'error d'utilitzar símils científics per explicar esdeveniments socials pel temor d’incórrer en una impostura intel·lectual, denunciada amb encert per Brickmon i Sokal, com seria la utilització incorrecte de conceptes clars per situacions difuses per tal de donar credibilitat científica a especulacions sociològiques.

L’Albert Om, o, la biga a l’ull propi

2006-02-14T17:13:00.000+01:00

Tot llegint un dels comentaris del bloc Trencavèl, i la seva reflexió al voltant de la doble vara de mesurar, he recordat unes declaracions recents de l’Albert Om que m’agradaria comentar. Però primer, anem per parts:

Estic completament d’acord amb aquell aforisme de Jardiel Poncela en el que deia que “en el fondo de todo humorismo siempre hay desprecio”, i aquests dies, enterbolits pel debat polític i la constatació que la política i els sentiments són indissociables, utilitzar el sentit de l’humor, el sarcasme i la ironia per rebutjar les idees i les creences que ens contrarien és arriscat, però seria el senyal inequívoc d’una societat madura i democràtica. L’únic límit, que haurien de marcar les lleis, estaria en la capacitat de discernir entre les idees i les persones, i mentre unes mereixen ser objecte d’alabança o burla, defensa o vituperi, les altres mereixen un respecte sacríleg, reconvertint l’aforisme Volterià en quelcom semblant a “moriria perquè poguessis riure’t de les meves idees/creences a la cara”. (Parlo en condicional ja que, tot i que les lleis ja fan aquesta distinció, encara hi ha certes idees i creences que semblen intocables).

Recentment hem assistit a diferents casos on la utilització de l’humor ha causat cert rebombori. D’una banda l’article d’Iu Forn, impecable, amb l’excepció de la barroera qualificació de “putes” a les mares dels militars colpistes (no en tenen cap culpa), ja que contenia el matís necessari per calibrar a través de les paraules i l’adjectivació el sentit del missatge, alhora irònic i punyent. D’altra banda, tenim l’embolic de les caricatures del profeta que mereixerien un article apart. I finalment unes declaracions de Pepe Rubianes a TV3 de les que m’agradaria parlar.

Per si no ho recordeu, en Rubianes, mentre parlava al programa El Club d’una obra sobre García Lorca que es representa aquests dies a Barcelona, va acabar un encès discurs contra els líders del PP amb un sonor “a la mierda la puta España”. L’exageració és inherent a la burla i a la caricatura, i és evident que el Rubianes amb el seu humor o ideologia política de “caca, culo, pedo, pis” dirigia el seu atac contra la idea d’Espanya dels líders del PP . Aquella Espanya de la que parlava Rubianes era una sinècdoque, en aquest cas el tot per la part, com ho era la caricatura del profeta amb la bomba per turbant. En tots dos casos la burla i la caricatura es desentenien de la finesa i anaven pel boc gros. La caricatura normalment pinta amb brotxa, com ho fan els tòpics. No hi ha una Espanya, una Catalunya o un Islam sinó que n’hi ha tants com persones els representen, i per tant, el missatge no és que l’Islam o el profeta siguin terroristes sinó que alguns terroristes l’utilitzen. I això és el que hauria d’ofendre. Com també ofèn que alguns s’apoderin de la idea d’Espanya o de Catalunya amb l’objectiu de sacralitzar-la tractant d’anestesiar-nos, o utilitzar-la per anar en contra dels mateixos espanyols o catalans. Si les burles i les caricatures ofenen és que els seus autors han encertat en la diana. Però en realitat no és exactament d’això del que vull parlar.

El que vull comentar són unes declaracions que posteriorment va fer l’Albert Om (conductor del programa de TV3) a Rac1. L’Albert, tot “tertuliejant”, disculpava les declaracions de Rubianes i la seva rialla al·ludint al context i al tarannà del personatge. Però al cap d’una estona, va comentar que uns dies abans, mentre entrevistava a Bertín Osborne, el va haver de reprendre perquè al fer-li la primera pregunta en català li va contestar: “que te pasa en la boca, macho”. Ell, tot enfadat, diu que li va dir: “Bertín, ya sabes que no me gusta que hagas broma de esto”.
La veritat és que tant els comentaris escatològics del Rubianes com el tòpic acudit de “que te pasa en la boca” del Bertín són de baixa estopa, però no és això el que m’interessa, com tampoc ho era el bon o mal gust de les caricatures del profeta. El que vull recalcar és que totes dues situacions, la del Rubianes i la del Bertín, eren del mateix estil, o si més no, totes dues haurien d’haver provocat el mateix somriure o la mateixa indignació. Però pel que sembla l’Albert té la pell fina per algunes coses i per altres no, i mentre unes li provoquen el somriure condescendent les altres l’enutgen i no les tolera. Un consell: com a conductor del programa no hauria de regir els acudits dels convidats (sobre les idees) a partir del que ell considera ofensiu perquè seria injust i es convertiria en un altre sinècdoque: creure que ell és Catalunya.

Parquímetres a l'escola

2006-02-09T16:13:00.000+01:00

El Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya sembla decidit a introduir la sisena hora lectiva en els centres públics, mesura aplicada als centres concertats ja fa més de dues dècades. Aquesta acció, que no suposaria un increment del currículum ja que estaria destinada al reforç, pretén ser una mesura d'impacte per tal de resoldre el fracàs escolar.

Però l'aplicació d'aquesta mesura, plena de bona voluntat, sorgeix d'una suposició que m'agradaria, si més no, posar en dubte a partir de la següent equivalència: existeix una relació directa entre més hores i un millor rendiment escolar? O sigui, aconseguirem revertir o evitar l'alt fracàs escolar a partir d'aquesta decisió?

Afortunadament disposem de dades objectives que ens poden donar la clau per tal de resoldre aquesta equació. Des de fa uns anys els informes PISA ens permeten prendre el pols a l'estat de l'educació a tot el món. Els estudis són força complerts i també ofereixen dades d'abast local comparant fins i tot l’alumnat per sexe i per titularitat de l'escola (pública-privada). Si tenim en compte que la sisena hora escolar s'aplica als centres no públics des de fa més de dues dècades, la diferència en el rendiment escolar entre els alumnes dels dos models hauria de ser considerable. L'informe PISA demostra que els resultats entre els dos models un cop detret l’efecte individual del factor socio-econòmic, cultural i l’entorn social són estadísticament poc significatius, i per tant, sembla força evident que aquesta sisena hora escolar no representaria una millora dels resultats.

Segurament aquesta mesura està enquadrada dins d'un pla global de millora de l'educació, i l’execució de totes aquestes mesures podrien comportar una millora, però el que és indubtable és que les afirmacions de la consellera d’educació vinculant “més hores” i “millor rendiment” eren incorrectes.

Segons sembla, aquesta mesura no compta amb el beneplàcit d’alguns sindicats de mestres però en canvi sembla molt popular i de l’agrat de la majoria de la població. Però aquest desig no és tant per la voluntat d’igualar el nombre d’hores entre els dos models educatius i minimitzar el suposat desavantatge, sinó perquè consideren que aquesta ampliació respon a una necessitat relacionada amb els horaris laborals.

Aquesta visió consideraria que l’escola, com a servei públic, ha d’adaptar-se a les necessitats dels pares i els seus horaris (és simptomàtic com sovint en alguns d’aquests discursos, així com en el d’alguns sindicats no hi apareix mai la paraula “alumnes”); i per tant aquesta mesura és necessària.

Recentment ha aparegut també un estudi elaborat per una institució privada encarregat pel ministeri de treball que conclou que Espanya és el tercer país que passa més hores a la feina i un dels països amb menys productivitat. Tant aquest estudi com l’extrapolació de les dades de l’informe PISA vindrien a confirmar que no es tracta doncs d’una qüestió de quantitat sinó de qualitat. Es tracta de fer un bon ús del temps, i per tant, no contribuir amb mesures com aquesta a perpetuar un model laboral gens flexible.

Si a partir d’ara les mesures que s’impulsen des dels governs per resoldre els problemes tenen més en compte les necessitats dels pares que les dels alumnes, l’escola serà cada cop més l’abocador on amagar els problemes i el parquímetre on aparcar als nens. I el pleonasme que era “l’escola transformadora” esdevindrà cada cop més un simple oxímoron.

Polítiques culturals

2005-10-27T17:30:00.000+02:00

Comparteixo profundament la inquietud manifestada per Jordi Cabré al Diari Avui (Diàleg, 27/10/2005) amb motiu de les subreptícies intencions del president Maragall. Segons diuen, abans de cedir davant les pressions del tripartit i mantenir l’status quo al govern, el president pretenia eliminar la conselleria de cultura i portar aquests assumptes directament des de presidència.

En un primer moment vaig pensar que el Jordi criticava aquesta decisió perquè podria incrementar el dirigisme cultural. I que una bona política cultural és aquella que es limita a preservar el llegat cultural, garantir la igualtat d’accés, garantir la supervivència de manifestacions artístiques minoritàries i assegurar i estimular la creació cultural. I per tant, qualsevol acció més enllà d’aquests principis bàsics, que garantirien el lema “la cultura de tots i per a tots”, qualsevol acció amb criteris personalistes, i així acostumen a actuar els presidents, seria una ingerència de l’estat en la vida cultural dels ciutadans. I trencaria l’esquema ‘laic’ de cultura, a on el fonamental seria garantir la llibertat de tria i aquesta llibertat vindria determinada per una visió de la cultura com el conjunt de les lliures decisions dels ciutadans, i no pas pel desig cultural del president de torn.

Però al arribar a la meitat de l’article he comprovat que no era aquesta la postura del Jordi. Just en aquell instant, quan s’ha erigit en cirurgià cultural, disseccionant bisturí en mà les cèl·lules culturals cancerígenes (Serrat, Sopa de Cabra, Juan Marsé, Bohigues, El Periódico ...) que provocarien la metàstasi en la bona cultura catalana (Els Pets, Sánchez Pinyol, Llach, Fossar de les Moreres, Diari AVUI...); quan ha convertit la cultura en la principal eina de modelatge nacional, com s’utilitza la religió amb els nens, els bons (integritat, militància...) i els dolents (cosmopolitisme, patates braves, la ballena alegre...); ha estat en aquell precís instant quan he entès que el que a ell el trasbalsava no era el risc de dirigisme cultural, a ell això ja li agrada, el que a ell realment el preocupa és el fet que el dirigisme no el facin els “seus”, o directament a favor seu.

No pretenc embolicar la troca una altra vegada intentant definir la cultura catalana per exclusió, determinant el que pot incloure i el que no. Però com diria en Subirats, les polítiques culturals haurien de facilitar la integració d’identitats múltiples, ja que una democràcia serà més potent, no en la mesura que generi consens o tendeixi a l’homogeneïtzació, sinó quan més conflicte i heterogeneïtat cultural sigui capaç d’assumir.

La militància en tot cas és una qüestió personal i que respecto profundament, sempre i quan no trepitgi la llibertat dels altres. Però indubtablement quan vincules la militància a la cultura aquesta segurament en resultarà afectada i empobrida. Quan la tria, com la que fa el Jordi, no esta regida únicament per criteris estètics, la cultura (entesa com l’art en la seva màxima expressió) esdevé presonera de la ideologia i el maniqueisme que aquesta comporta, fent línies divisòries com les que ell traça amb tanta precisió.

Per acabar, i a partir dels referents que ell posava, jo també em mullo: prefereixo Serrat a Llach, Els Pets a Sopa, Vila-Matas(no he llegit a Marsé) a Pinyol, el Mikimoto i el Buenafuente a la radio, ni l’Avui ni el Periódico, ni el fossar de les moreres ni els entrepans a la Ballena alegre, Sant Josep Oriol millor que les places dures ...

Pensaments pre-para-post-nacionals

2005-10-20T09:00:00.000+02:00

En el debat polític sembla cada cop més superat l’entrebanc semàntic que provoca el verb ésser, i anem passant feliçment de l’accepció de l’essència a la del devenir. La cultura o la nació ja no “són”, sinó que es “fan”; es tracta de fenòmens històrics i aquest concretament ja fa força anys que va començar a gestar-se. Així doncs el problema ontològic no és si Catalunya és una nació o no, sinó quin tipus de nació es vol seguir construint a Catalunya. Aquesta aproximació és vital, ja que el reconeixement de la diferència que reclama “Catalunya” comportaria una profunda contradicció si la reivindicació es plantegés com la defensa d’una homogeneïtat pròpia (inexistent).

Alguns ho saben com ERC i CIU i etiqueten el seu projecte, tractant d’anar més enllà de Herder, com el de la nació cívica, la de tots, subratllant l’encertada afirmació pujoliana de que és català qui viu i treballa a Catalunya. Sens dubte una decisió plena de bona voluntat, racionalment modelada per ocultar o minimitzar la passió -aquella voluntat pròpia que condemnava la moral- i així impedir que aquesta desmunti el castell de naips que amb tanta precisió han dissenyat la raó i el seny. Però la lluita apol·línia de la centralitat i la moderació està completament perduda, com prescrivia Nietzche, la potència dionisíaca de la rauxa i la passió és del tot imparable, i cada cop que en el debat polític es toca la “cultura” l’edifici trontolla i s’enfonsa alliberant tot allò que havia intentat silenciar. Llavors la nació ja no és la de tots, només és la d’uns quants, una cultura és la pròpia i l’altra la impròpia, la de fora, en definitiva la de l’altre.

A l’altra banda les notícies no ens fan ser gaire optimistes, sota la màscara d’una retòrica constitucionalista recolzada en principis igualitaris, el PP i alguns mitjans de comunicació abanderen de nou el projecte de “la pàtria com a unitat de destí en l’universal”, negant a l’altre el que es concedeix al propi.

La manca dels mecanismes simbòlics naturals que comporta la correspondència entre nació i estat, allò que tècnicament anomenem nacionalisme banal, porta el nacionalisme sense estat a reafirmar sovint la nació cultural com a justificació per a l’existència de la nació política i així recórrer a suposats privilegis històrics o magnificar les suposades diferències identitàries. No cal recórrer a aquests privilegis per reclamar una voluntat ferma d’autogovern en part basada en el passat però sobretot i el que em sembla més raonable basada en el present, com deia Renan i ara recorda Pujol“la nació és un plebiscit diari”.

Desitjo que els tres models que planteja Pujol vagin sempre de la mà, però de vegades, quan algú menciona la cultura.....

Eureka!

2005-09-19T17:41:00.000+02:00

Els Físics
Friedrich Durrenmatt
Teatre Tantarantana
Cia. Teatre de la incertesa
Dir: Matias Marcé

L’error principal hagués estat creure que per celebrar l’any mundial de la física s’havia de triar simplement una obra que parlés de física. Qui vulgui text que vagi a la biblioteca!
Afortunadament, el director de l’obra va captar que per retre homenatge a la física i per extensió a la ciència i al seu mètode científic, el més important no era quedar-se tan sols en les paraules, sinó ser capaç d’entendre i posar en escena l’essència mateixa de la ciència. El veritable científic, com diria Richard Feynman, és un artista, i les seves eines més enllà de laboratoris, tubs d’assaig, provetes, camps electromagnètics o cèl·lules fotoelèctriques són les mateixes que utilitza l’artista en el procés creatiu: la imaginació, l’experimentació, el dubte, el joc i l’error.

I així trobem una obra que no tan sols planteja el dilema ètic que comporta la incapacitat de controlar l’ús que se’n fa de les nostres accions, sinó que ella mateixa és pura física. És moviment, és incertesa, és xoc, és l’eureka d’Arquimedes després de descobrir que allò que no veiem no és que estigui amagat sinó que tan sols necessita ser il·luminat, tal i com els focus de la ciència il·luminen els racons de l’escenari per fer visibles les seves veritables cares, aquelles que han estat enfosquides per una disciplina autoritària i rígida, aquelles que presenten la ciència precisament com a subversió davant de l’autoritat, la ciència com a art i la ciència com a joc i “divertimento”. És l’entropia, la tendència al caos en un sistema tancat com el que habiten els protagonistes de l’obra, i l’intent de ser aturada per la intervenció humanista de Möbius, una espècie de neguentropia capaç de mantenir l’ordre i allunyar-se del caos, tot i que finalment tan sols sigui un miratge. Com diu Möbius: “allò que ha estat creat ja no pot ser revocat”. És intuïció, com la que demostraren Leucip i Demòcrit per afirmar l’existència dels àtoms, o Hume per negar l’existència de Déu. És l’error i la capacitat d’aixecar-se amb la convicció que no serà la darrera caiguda. És repetició, és repetició.

Tot i les possibles crítiques d’aquells que tant en la ciència com en el teatre temen allò que desconeixen, la constatació de la seva ignorància, la jove companyia ha entès que la incertesa és el motor que alimenta als esperits lliures i inquiets i, per sort, tant el teatre com la terra, com digué Galileo amb el cap baix davant del tribunal: “eppur si muove”*

*“tanmateix, es mou”

El nom de la cosa

2005-06-28T19:02:00.000+02:00

La idea de Nietzche, força allunyada de les interpretacions posteriors que l’erigiren com l’apòstol de la inhumanitat, és la idea d’un humanisme radical; els grans enemics del qual són tant la bestialitat irredempta com el pietisme cristià o laic. I són precisament aquesta voluntat pia i el seu discurs ple de voluntats envasades amb etiquetes de bondat, les que enlloc d’aconseguir la normalitat que tant anhelen ajuden a amagar-la. Com la que se’n desprèn del recent manual de l’ Institut Català de la Dona per a l’ús d’un llenguatge no sexista. La proposta no reclama simplement una adaptació del llenguatge, la qual subscric i que en alguns casos ja és realitat, sinó que demanen la seva transformació.

Alguns usos del llenguatge no són per representar fets, però la veritable funció d’aquest és precisament la seva representació. Sempre que es tracti d’anar més enllà, estarem obligats a violar els límits del sentit. I sembla que és precisament això el que reclama la correcció política, fent creure que el nom fa la cosa quan en realitat la única cosa que fa ,si no és fidel al seu sentit, és disfressar-la del que no és.

Suposo que s’adduirà una voluntat transformativa, però s’equivoca completament, el que cal transformar no és pas l’embolcall sinó l’objecte. La transformació nominal no vindrà pas per aquest canvi dins de la correcció política sinó per l'obscenitat que ens produirà dir “dones de fer feina” quan en realitat siguin els homes els qui netegen. I és aquest canvi el que potser espanta a alguns, segurament a aquells que aplaudeixen la correcció, però a mi és el canvi que m’agrada. I és el que l’ICD hauria de continuar fent en el llarg camí cap a la seva desaparició. Paradoxa.

No tornaré a dir paraulotes!

2005-06-16T14:08:00.000+02:00

La tecnologia implementada pel portal xinès de Microsoft MSN i la companyia Shangai Alliance Investment per a la creació i allotjament de weblogs és fantàstica. Gràcies al recolzament del govern xinès, aquests weblogs no només tenen un corrector ortogràfic que facilita la correcció de faltes ortogràfiques i algunes incongruències gramaticals, sinó que ara també incorporen un corrector ideològic.

Aquest concretament s'encarrega d'ajudar a aquells xinesos que, afligits per un greu trastorn mental, criden al desordre i al caos amb paraules com democràcia, llibertat o drets humans. Només algú malintencionat o amb les facultats mentals pertorbades voldria carregar-se l’autèntic oasi de pau i germanor que habita al cor dels xinesos de bona voluntat. És per això que ha estat necessària la creació d’aquesta aplicació tecnològica, la qual convida amistosament a la rectificació en cas de trobar-se amb alguna de les paraulotes citades anteriorment mitjançant un missatge a la pantalla: "Aquest weblog no ha de contenir paraules inapropiades. Si us plau, substitueix-les".

Un portaveu de Microsoft ha reconegut que cert llenguatge està prohibit al lloc web i que "Microsoft és una empresa multinacional i per tant ha de gestionar la realitat d’operar a països de tot el món". Sembla que Microsoft no és la única col·laboracionista, tant Google com Yahoo estan seriosament preocupades pels hàbits de lectura i consulta de la world wide web dels xinesos, i fan el possible per mantenir l’harmonia i la pau que regna des de temps immemorials a les terres orientals dels han.

Rahola o Alzamora?

2005-06-14T08:32:00.000+02:00

L’actitud més intel·ligent per rebatre un “manifest” és la crítica mitjançant les idees, tot i que pel que hem pogut comprovar alguns creuen que no és la més efectiva. Per exemplificar-ho utilitzarem dos articles ben diferents. Mentre Pilar Rahola feia a “El Periódico” una crítica al contingut del manifest, “l’imparable” Sebastià Alzamora criticava el continent a la secció Diàleg de l’Avui.

En el seu article d’opinió, Pilar Rahola utilitzava amb actitud serena i respectuosa la intel·ligència i el raciocini per tractar de demostrar, amb dades i exemples, que la proposta dels intel·lectuals suposava simplement “canviar una fe per una altra”. El nacionalisme català pel nacionalisme espanyol. (Conclusió certa pel que fa a alguns punts del manifest però errònia al meu parer pel que fa a d’altres). A l’altre extrem vam poder llegir a la secció Diàleg de l’Avui un article de Sebastià Alzamora del que se’n traspuava un enfocament metodològic completament oposat, concretament aquella aproximació dialèctica que fonamenta tota la seva maquinaria argumentativa en la desqualificació personal. En definitiva, un veritable deixeble de les lliçons retòriques de Schopenhauer en el seu tractat de “l’art de tenir sempre raó”, a on el filòsof no dubtava en recomanar com a última estratagema l’insult o el menyspreu com a eines vàlides en la persuasió. Segurament allò no deixava de ser una “boutade” però per desgràcia molts se l’han creguda.

Aquella crítica que no es vehicula a través de les idees és sens dubte la més perillosa. És la mateixa tàctica que utilitzen de forma deliberada alguns baladrers i plomes mediàtiques i que per desgràcia ha començat a donar els seus fruits a les recents manifestacions, a on s’insulta i s’ataca a les persones per les idees democràtiques que defensen. “Rovira al paredón”, “Zapatero terrorista” i encara recordem el famós “Pujol enano...” (Cal dir que això no exclusiu dels simpatitzants del PP, ja que alguns polítics del PP també han rebut insults personals molt greus). L’insult és el producte final d’una confusió sovint malintencionada; i és precisament aquesta incapacitat de discernir entre les idees i les persones la que finalment porta les desgràcies. Com deia Bunge cal lluitar contra les idees amb vehemència perquè així cap espurna d’odi esquitxi a les persones que les defensen. Alzamora hauria d’utilitzar tota la força i la ràbia que acumula per rebatre i desmuntar els arguments dels altres, però no pas per desqualificar-los. Perquè el dissens és la base d’aquest model imperfecte anomenat democràcia. El dissens de les idees. A les persones deixem-les en pau.

Partal i el manifest

2005-06-09T13:04:00.000+02:00

En un “Mail Obert” recent - la columna d’opinió de Vicent Partal a Vilaweb -l’articulista, després de recordar el luctuós incident que va sacsejar Berga i els seus habitants durant la patum, alabava la serenitat amb què van reaccionar les associacions berguedanes recordant que els assassins no representaven ningú, tret d’ells mateixos.Tot i això el comentarista alertava de la presència a Catalunya de grups de joves marginals amb actituds molt violentes, pràcticament sempre vinculades estèticament a l’extrema dreta espanyolista. Però el problema apareix quan al final de l’article, publicat uns dies abans de l’aparició (prèviament anunciada) d’un “Manifest per un nou partit a Catalunya”, Vicent Partal finalitza la seva exposició dient que “els grupuscles d’intel•lectuals (fent referència òbviament als del manifest), paradoxalment ‘pijos’, donarien cobertura ideològica” a properes agressions.

A part del tòpic fàcil de “pijos” o “lerrouxistes” en el qual han caigut diferents tertulians i polítics, el que diu Partal em sembla força greu. Aprofitar el trist succés de Berga per deslegitimar una opció política i culpar-la de “donar cobertura ideològica als violents” seria com corroborar les estúpides afirmacions, d’alguns polítics i articulistes messetaris que acusen a partits nacionalistes democràtics, legítimament escollits, com ERC o el PNB, de donar cobertura amb les seves aspiracions ideològiques al terrorisme o a les agressions contra professors universitaris al País Basc i a Catalunya. (Per sort a Catalunya de forma molt residual, però que qualsevol persona compromesa amb la llibertat d’expressió i contraria a la violència hauria de denunciar amb fermesa).

Si simplifiquem les coses de tal forma, i sé que a Vicent Partal li agrada pensar en la complexitat, podríem dir, que la il·luminació permanent en la que viu Jiménez Losantos, amb la seva idea immaculada, ahistòrica i atemporal d’una “España grande y libre”, es troba a la mateixa alçada que la onírica visió pancatalanista de Vicent Partal. Totes dues prescriuen a partir dels desigs i del passat i no pas a partir de la confrontació amb la realitat.

Per sort, Vicent Partal expressa les seves opinions amb actitud serena, no com l’autoproclamat paladí de la llibertat de la COPE, i és per això que seria desitjable que no caigués en els mateixos prejudicis mal intencionats que reponsabilitzen a l’exposició democràtica i pacífica d’unes idees, amb les quals es pot estar d’acord o no, de les agressions per part d’imbècils (quadribarrats o rojigualdos).

Tira la cadena 2

2005-06-01T11:33:00.000+02:00

A petició del nick "Lola" entra al concurs "Tira la cadena!" una nova deposició intel·lectual, en aquesta ocasió, del president de l'associació E-cristians i ex-conseller de l'anterior govern a Catalunya: Sr. Miró i Ardevol.

El decàleg cristià per excel·lència es queda curt per Miró i Ardevol i desenvolupa un dodecàleg, molt sucós, contra el matrimoni homosexual del qual destaquem aquestes dues perles, o millor dit, cagarades mentals:

"El matrimoni homosexual significa posar tota la maquinària educativa i mediàtica de l'Estat al servei de l'homosexualisme polític. En el seu nom es promourà l'homosexualitat a les escoles."

"El matrimoni homosexual serà un factor de confusió social: un home casat amb una dona i amb fills, els deixa, es divorcia i es casa amb un home, al cap de quatre mesos trenquen i es casa amb un altre, però com que és bisexual ho compagina amb una amant amb la qual també té fills. Això és la trituració del dret de família i de successions, és promoure una societat caòtica, perquè destrueix tots els referents antropològics i morals entre homes i dones i de manera especial en els infants."

Frankfurt, Oleguer, Ulises i les sirenes

2005-05-30T16:16:00.000+02:00

Frankfurt és l’anècdota. Un esglaó més de l’escala de cargol cap a l’il·luminisme de la nació. A on la llum d’un far, com els cants de les sirenes homèriques, assenyala el camí i enlluerna a les passions humanes. “Oh gran Odisseu, apropa’t i atura la teva nau per sentir la nostra veu”

L’Ulises modern, conscient del poder de seducció d’uns cants que vetllen estrictament pels interessos de la nació, es lliga a la verga per protegir els seus valors universals de veritat i justícia. Però aquells incapaços de resistir-se davant de la bellesa dels càntics de les sirenes es llencen per la borda i neden fins a abraçar-les.

I és en aquest instant, quan l’ordre dels factors altera el producte, que l’adjectiu es transmuta en nom i s’erigeix en el valor principal de l’equació. I així s’acaba qualsevol compromís estètic o ètic i l’escriptor es posa al servei de la nació.

Ara l’escriptor català primer és “català” (en català!) i després escriptor, i la transmutació sintàctica s’estén, com l’onada que apareix després d’un impacte, per un medi estàtic a on l’absència de barreres ajuda a propagar-la, inundant els petits arxipèlags que, tot i lluitar contra l’anatema, han mantingut el seu compromís hel·lènic. El mateix compromís que proposava Goethe amb la seva Weltliteratur (literatura universal) i que va carregar-se l’esperit romàntic dels seus successors. O el compromís universal de Kafka, Musil, Borges, Pla o Rodoreda que entenien la cultura com la reflexió del que ens és comú a tots els homes.

Però l’onada, que finalment ha esdevingut tsunami, ja ha arribat a tots el racons, i el polític, el periodista, l’intel·lectual, l’esportista i fins i tot la persona, primer son catalans i després persones. A on la qualitat, la vàlua i l’excel·lència quedaran supeditades al grau de catalanitat que un demostri.

Que la samarreta del futbolista Oleguer sigui la quarta més venuda no respon estrictament a criteris futbolístics. La cosa és evident: Oleguer, primer és català i després futbolista.

Milers d’anys després l’odissea continua. És la història d’Ulises contra les sirenes.

Tira la cadena!

2005-05-26T13:24:00.000+02:00

Atenció!! Ja ha arribat el nou premi literari: "tira la cadena!".

"Tira la cadena!" és un premi mensual a on tothom hi és convidat. Només heu d'enviar-nos aquelles "deposicions" intel·lectuals que hom pot trobar tot fullejant el diari, escoltant la radio o llegint un llibre i que considereu dignes de ser eliminades, per la insuportable fetidesa que desprenen, pel forat del desguàs.

Admeto les meves debilitats, ja que jo mateix pateixo una certa escatofília que em condueix a parlar i escriure sobre aquests excrements mentals. És una barreja d'indignació i complaença que em solleva del repòs espiritual manllevant-me la voluntat i fent-me perdre el temps amb coses que en principi no valdrien la pena. Ara bé, un cop superat aquest moment d’irracionalitat racionalitzada només resta una opció possible: "tira la cadena!"

Per començar jo proposo una cagarada mental de l’actriu i ara directora Sílvia Munt, premiada després d'emetre aquesta deposició com "progre de l'any":

"...a pesar de les condicions d'inferioritat en què viuen, les dones islàmiques gaudeixen d'una existència més plàcida que les occidentals, perquè tenen un sentit més espiritual de la vida i no van amb les angoixes i les presses amb què anem tots en aquesta societat de costums nord-americans que ens aïlla i ens despersonalitza a tots"

La temptació d’esdevenir Émile Zola

2005-05-23T17:17:00.000+02:00

La temptació d’esdevenir Émile Zola, emulant la seva lluita contra la mentida conxorxada, ha seduït als “intel·lectuals” Rahola i Villatoro. I el que va començar com una encertada denúncia, davant del risc de caure en una certa judeofòbia per la lectura maniquea del conflicte Jueu-Palestí, ha esdevingut un recel paranoic contra qualsevol crítica legítima a l’estat d'Israel.

L’últim episodi ha sorgit per la utilització, en un llibre de secundària, de l’holocaust com a element de comparació en la denúncia de situacions com les de Guantánamo o el mur d'Israel. Segons Pilar Rahola aquesta comparació és un menyspreu a l’holocaust i a la gent que el va patir, i forma part d’una creuada "antisemita" (cal revisar la terminologia) per part de la progresia occidental.

L’encert o desencert en la comparació entre l’holocaust i altres fenòmens actuals és sens dubte criticable i juga amb el risc inherent de tal figura retòrica però sembla evident que aquesta comparació no és cap menyspreu a la memòria de les víctimes. Comparar no significa explicar ni molt menys perdonar.

Com destacava Todorov els usos de la memòria poden ser saludables però també perillosos. La visió subjectiva del qui ha estat víctima d’una barbàrie apel·la a l’incommensurabilitat del seu dolor i, rebutja qualsevol comparació perquè aquesta intraduïbilitat li aporta un plus d’excepcionalitat per sobre dels altres. I així la memòria, enlloc de ser l’oportunitat per utilitzar el sofriment d’una forma exemplar (com exemple), utilitzant el passat per millorar el present i criticar qualsevol forma d’injustícia (jueva o palestina), s’utilitza com l’escut protector a on sacralitzar l’experiència. Convertint la memòria en quelcom estèril i per tant inútil pel present.

Aquells capaços de separar-se del “jo” per anar a “l’altre” són els veritables herois.

De llengües i batalles dialèctiques

2005-05-19T12:31:00.000+02:00

Ningú ha negat la necessària existència d'una entitat encarregada de vetllar per la llengua, però la seva missió és la normalització i no pas la sublimació. Per tant la comparació entre els pretorians de la llengua em sembla d'allò més encertada.
El problema és que aquí no hi ha mur, i per tant tampoc situacions mantingudes per la força sinó per l'exercici diari de la llibertat individual que tant incomoda a segons qui. Aquesta és precisament la lliçó per a qualsevol sublimador, és més simple derruir murs de granit que els murs intangibles construïts dia a dia dins d'aquesta normalitat. I així el deliri nacionalista apareix quan veu en aquest exercici individual un intent polititzat de diluir, desvirgar, desflorir, desgastar i embrutir la llengua. Una confabulació! Un complot! L’execució d’un pla ordit minuciosament pel “costat fosc de la força” contra el català! i s’erigeixen en cavallers Jedi, brandant les seves espases làsers, per vèncer als dolents. Com en tota pel·lícula maniquea aquí hi ha bons i dolents.

La clau està en l'anatema final del post d’Arxipèlag: "els nostres mitjans de comunicació són botiflers", sentencia canònica d’exclusió utilitzada originàriament al si de l’església catòlica ara reformulada al si del nacionalisme cap a aquells amb el "sentit nacional desviat". I és que els nacionalistes saben de la importància dels mitjans de comunicació en el procés de construcció nacional, són la eina adequada per seleccionar, enaltir i si calgués la invenció necessària en tot procés d’homogeneïtzació.
Però els mitjans de comunicació públics han de tenir vocació de servei públic nacional, que no nacionalista, i això és el que fa nosa a aquells que tenen una visió clara de Catalunya. Aquests mitjans tan sols són els intermediaris entre la informació i els ciutadans (tots) i així la utilització d'un llenguatge neutre, el lloc comú a on tots ens podríem sentim representats amb independència de la nostra ideologia o opció política, els hi sembla poc patriòtic.

De llengües i batalles

2005-05-13T19:25:00.000+02:00

En Gabriel Bibiloni feia a través del seu blog una crida entusiasta, especialment a principatins i valencians, a defensar un sistema de salutacions unificador i genuí, recomanant que sempre que us diguin bona tarda, responeu amb força i sense vacil·lació amb un llampant i sonor bon dia ja que bona tarda és una adaptació del castellanisme “Buenas tardes”. Finalment recordava: “cal guanyar aquesta batalla”.

Paraules clau: unificador, genuí, castellanisme, batalla.

L’exercici filològic d’en Bibiloni és interessant però cap al final del post s’acaba la filologia i comença la política, o més aviat la ideologia de la banalitat, aquella que redueix al món a un lloc sense art, sense possibilitat de jugar, la llengua sense les altres llengües, la determinació que ens allunya de la llibertat.

La reminiscència de termes militars, com quan apel·la a guanyar la batalla, és molt típica dels pretorians de la llengua. Com els que van aparèixer a l’ex-Iugoslàvia.

Després de la victòria del partit nacionalista croat, el HDZ, a les eleccions del 90, la llengua croata va ser sotmesa a una neteja de “serbismes” o “iugoslavismes”, i després de les paraules d’origen estranger (llatinismes, turquismes..) Es varen crear paraules noves i es varen recuperar d’altres utilitzades fa més de 150 anys, i així la llengua croata actual es va formar d’una barreja de neologismes i arcaismes. Varen fer diccionaris, gramàtiques noves, però sobretot instruccions i llibres d’estil dirigits als periodistes de radio i televisió.
Els serbis no es van quedar curts, i varen seguir el mateix procés de sublimació lingüística, a la recerca de la puresa a través del patriotisme lingüístic “la més bella, més orgullosa, més modesta, més valenta, més noble, més familiar, la de la terra, la més adaptada a la noble ànima del poeta, la millor”

Aquestes transformacions varen crear nombrosos problemes de comunicació. La resta ja és història.

igual - desigual

2005-05-05T16:26:00.000+02:00

Tinc dificultats per entendre raonaments místics a l’entorn de conceptes com "pobles" i "drets històrics", però per altre banda tampoc entenc la pretensió de governar un estat ignorant qualsevol fet ulterior més enllà dels ciutadans.

L'estat, per ser governat amb eficàcia, ha de ser concèntric, a on l’epicentre no és l’estat sinó cadascun dels ciutadans. Ignorar l'existència d'esglaons intermitjos entre els ciutadans i l’estat és negar l’evidència, contradicció que suposaria carregar-se automàticament “l’estat autonòmic” per antitètic.

Un cop garantits els drets i els deures dels ciutadans, ja que son finalment aquests l'objecte del dret, l'autèntic humanisme amb pretensions universals no és aquell que tracta d’homogeneïtzar sinó aquell, que garantint aquests drets i deures, respecta les diferències en els diferents nivells concèntrics; diferències lingüístiques, culturals, socials, demogràfiques, sectorials, etc...

És en definitiva un concepte equívoc de la igualtat, com el que es dona a determinats models escolars, a on davant de models segregacionistes que pretenen separar a l’alumnat en funció de religions, llengües o ritmes d'aprenentatge, reaccionen amb un model distorsionat de la igualtat, i proposen tractar a tots els alumnes de la classe per igual, ignorant la seva pluralitat i diversitat, creant en conseqüència frustracions i analfabets.
I no ens enganyem, una deficient inversió en educació pública i la incomoditat que representa per a molts professors dedicar temps i esforços gestionant aquesta diversitat ajuda a reforçar aquest model. És molt més fàcil tractar-los en sèrie!!, com una cadena de muntatge. Si un “mascle” no entra en la “femella” estàndard és el seu problema ja s’ho trobarà.

Aquesta posició maximalista s'equivoca, l'escola com l'estat ha d'impulsar una narrativa comuna que cohesioni però no uniformitzi, una narrativa que garanteixi la pluralitat. Això sí, sense caure en el narcisisme de la diferència; individual o col·lectiva.

Ideologismes

2005-05-03T20:25:00.000+02:00

En resposta al nick Núria:

És cert, els fonamentalismes no són el mateix que els ideologismes, però sí que són la cara més lletja d’aquests. Tots els ideologismes tenen una base psicològica comuna, són sistemes de conceptes ja fets que ofereixen respostes generals a circumstàncies particulars. La ideologia és el refugi perfecte a on fixar la pertinença a un grup i així el pensament esdevé un lloc còmode i segur.

Així, si pensem i jutgem influenciats per una ideologia, apliquem a les situacions concretes valors generals preexistents, i el nostre judici és per tant un prejudici. Com el que escoltem diàriament entre nosaltres contra els “castellans” o com el perorar diari contra els “catalans” a determinats mitjans de comunicació.

Jo no em considero nacionalista, tan sols estimo allò que m’és pròxim; és l’amistat, com la que entenia Hannah Arent en termes polítics, el que capacita per entendre els punts de vista diferents del propi.

Un cop acceptades les nostres contradiccions i l’acceptació de la prerrogativa que representa la impossibilitat de dissociar el bé i el mal hauríem de defugir qualsevol sistema rígid que ens imposi els criteris i que per tant impedeixi qualsevol contradicció.

El millor és deixar-se assaltar per la realitat i amb un pensament crític anar desteixint cada nit, tal i com feia Penèlope tot esperant Úlises, els valors generals que ens han cosit com innocents llufes durant el dia.

Preguntes sense resposta

2005-05-02T16:54:00.000+02:00

Al melic de l'univers l'oracle de Delfos fa més de 2000 mil anys que guarda un silenci sepulcral. Els antics grecs hi acudien esperant respostes divines a les seves preguntes; respostes sobre el present i el futur però sobretot alguna pista sobre la manera justa d'actuar en determinades circumstàncies. L'antic oracle grec responia en vers i de forma ambigua i enigmàtica, la forma idònia per capgirar l'ordre i en lloc d'adaptar l'oracle al món, el món s'adaptava a l'oracle.

En un post recent un anònim(a), davant la dificultat de viure en un món polièdric a on les nostres pròpies decisions s'escapen de la nostra voluntat primigènia, es formulava dues grans preguntes, en realitat la mateixa pregunta: Què he de fer? , Què no he de fer?
Avui, un cop desterrades les veritats revelades a l'olímp dels Déus, la única opció per intentar respondre a aquestes preguntes és des de la ironia, tal i com ho feia l'extravagant escriptor francès George Perec en la seva novel·la "La vida: manual d'instruccions", l'autèntic antídot contra els llibres d'autoajuda, llibres de respostes prefabricades.

La única forma de conviure amb la complexitat seria reformular la cita Gassetiana transformant les circumstàncies en contradiccions: “Jo sóc jo i les meves contradiccions”. Però cal no veure aquesta transformació com l’excusa que ens deslliura de les nostres responsabilitats, el boc expiatori que relativitza les nostres decisions i ens instal·la en l’actitud infantiloide de qui es resigna davant d’allò que és incapaç de controlar, ans al contrari, és la constatació que ens humanitza i és precisament aquesta transformació la que finalment ens corresponsabilitza del camí comú que la civilització ha de recòrrer , amb una aposta ferma d’adscripció a un humanisme que ens cohesioni davant dels ideologismes que ens fracturen. Tot i les nostres contradiccions.

Homo homini lupus: l'home és un llop per a l'home

2005-04-28T13:28:00.000+02:00

I el llop es torna a disfressar d'ovella. La misericòrdia cristiana del culte a la pobresa i el fracàs es transmuta en la versió laica de la solidaritat i l'amistat als "altres".
Multiculturalistes, mediadors culturals i ONG's entre d'altres son els principals culpables. Mengen de les engrunes que deixa el llop i així amb els seu discurs en lloc de denunciar-lo l’emparen.
El conflicte cultural existeix, i és precisament la forma més efectiva de cohesió social.
Però si simplifiquem la realitat i la única lectura que fem és la relativa al xoc cultural, amaguem les altres variables de la realitat que son sens dubte les més importants: les econòmiques, socials i polítiques.
El problema no és si podem conviure amb la diversitat sinó si podem conviure amb les noves formes d'esclavatge que ens retrotrauen a temps immemorials.

I així ens hem instal·lat en un discurs pervers que amaga les realitats crucials i ens situa en la dimensió de les bones intencions. El lloc ideal pel racisme ben-pensant que denuncia amb vehemència al veí de Ciutat Vella que està fart dels "Moros" però porta al seu fill a l'escola amb els de "fora", i mentre el que s'omplia la boca amb les bones paraules porta als fills al cole maco.

A on l'arribada d'un nen de fora es converteix en una festa. A on els espectadors son els d’aquí i el nouvingut és el pallasso que ens ha de fer riure.

- Canta una cançó!
- D'allà d'on vens us mengeu als gossos?
- Quin és el teu Déu?

Però obliden les altres preguntes, segurament aquelles que no fan riure sinó que més aviat fan plorar. I ja ho sabem als nens no se'ls ha de fer plorar ells no en tenen cap culpa.

Certeses i incerteses

2005-04-27T17:37:00.000+02:00

Totes les grans filosofies son doctrines de la salvació, doctrines sense Déu.
Però com denunciava Pascal son orgulloses ja que has de salvar-te per tu mateix, no hi ha qui ens segelli la garantia. Son salvacions anònimes, feixugues i per tant poc seductores. Els hi manca la gran narrativa que ofereix la religió, molt més efectiva amb les seves solucions personalitzades, com les tarifes de telefònica.

--------------------------------------

La influencia postmoderna que acarona avui en dia a la societat moderna fa que aquesta rebutgi qualsevol intent de ser “adoctrinada”. Avui sembla que els valors han de ser optatius i qualsevol intent d’ensenyar-los sembla una imposició ideològica.
S’equivoca!
La democràcia té valors que no son optatius. No crec que valors com el respecte, la justícia i el rebuig de la violència siguin optatius. Son valors fonamentals i obligatoris.

Així, la societat oberta de que ens parlava Popper té els seus límits, i la dificultat serà establir-los. Allà a on es talli la cinta no serà pas una resposta ètica sinó una mesura política. La pretensió de respondre des de l’ètica a les preguntes obertes que planteja Arxipèlag seria com condemnar-se a entrar al laberint minoic. Un fanguissar sense sortida, a no ser que sortim volant i amb cura de no cremar-nos.

----- ------- ------- ------- -------

Un cop condemnat a mort Sòcrates digué als seus botxins “Si creieu que matant als homes podeu evitar ser censurats per les vostres maldats, esteu en un error; no és aquest el camí indicat per evadir-se; la forma més noble i fàcil no és eliminar als altres sinó ser millors vosaltres mateixos”

“The whole problem with the world is that fools and fanatics are always certain of themselves, but wiser people so full of doubts”
- Bertrand Russell

Antígona revisited

2005-04-26T13:40:00.000+02:00

Ahir Antígona va tornar a morir. La sharia, llei divina, la va sentenciar amb la llosa de la mort, però amb l'agonia malaia , pedra darrera pedra. L'home ha estat l’instrument, l’imperatiu categòric Kantià s'equivocava i els executors tan sols han estat el mitjà, titelles manipulades per fils immanents. La voluntat de Déu.

I així veiem la llum. La llei de la ciutat que condemnà l'Antígona grega i la llei divina que condemnà l'Antígona afganesa son les dues cares de la mateixa moneda. O simplement la mateixa cara; la cara de la barbàrie.
L'antiga llei de la ciutat també era llei divina, la d'un Déu carnal. L'entronització terrenal d'un home capaç d'assassinar al seu germà i fer la seva voluntat tant a la terra com en el ... però va ser un miratge, la fugida endavant de l'actor que sap que interpreta una farsa.

Però avui, més de 2000 mil anys després, el Déu carnal ha mort i ha estat substituït, ara és fràgil i imprecís, amb la imprecisió del que dibuixa el món i no amb la precisió de qui el calca.
La llei de la ciutat actual és reactiva, com la ciència i la maièutica socràtica, la seva voluntat es reafirma sobre la negació de les fal·làcies alienes en un camí cap a la veritat universal, a on no hi arribarà mai, però finalment un camí democràtic que aspira a ser per a tothom.

Les altres en canvi no busquen cap principi universal, perquè ja el tenen, son simplement actives i tracten per tots els mitjans d'imposar-lo. És la meravellosa història d’una lluita: una interna i l’altre externa ; la de la racionalitat i la irracionalitat, en definitiva, la lluita de l’ésser humà.

lectura i comprensió

2005-04-25T12:29:00.000+02:00

Una lectura apressada dels mitjans sota el síndrome de la hipersensibilitat moderna comporta l'aparició freqüent d'equívocs inexistents. Un exemple clar és la polèmica suscitada a l'entorn de la carta del Vaticà a on s'engrescava als "funcionaris catòlics"a no oficiar casaments entre homosexuals.
L'equívoc rau en la confusió del receptor del missatge ja que en aquest cas els únics destinataris eren els capellans. Ells son els veritables "funcionaris catòlics", o sigui, els assalariats per l'empresa catòlica. Qui paga, mana!
Els altres son funcionaris "a seques", o si vols de l'estat.
Només un malpensat podria creure que la carta tractava d'influir en una llei estatal que pretén igualar els drets i els deures dels ciutadans d'un estat.

--------------------

Sant Jordi ha arribat amb un llibre de converses de Punset amb científics com Jay Gould, Pinker, Dawkins, Sagan, Margulis, etc...

Ecumenisme universal

2005-04-22T08:49:00.000+02:00

Calia canviar d’estratègia ja que fins ara, la identificació de l’enemic social per part de l’església, una de les característiques principals dels ideologismes, era massa difusa ; l’enemic era la societat moderna, i així els fidels feligresos, emulant el Quixot, lluitaven contra molins de vent fins adonar-se de la futilitat de la seva lluita. Com tirar-se pedres a la teulada.
Ara recorden que això funciona millor amb la confrontació contra un grup reduït de la societat, així tothom s’hi apunta, un parell de trucadetes i “ecumenisme universal”, signen catòlics, jueus, evangelistes i ortodoxos(1) un document contra el matrimoni homosexual, i ja no es tracta d’un problema semàntic, sinó de - què s’han cregut aquests maricons!

Avui toca una de Dawkins:

"Todos somos ateos respecto a la mayoría de dioses en los que la humanidad ha creído alguna vez. Algunos de nosotros simplemente vamos un dios más allá"

(1) El País 21.04.05

Nick Tup

2005-04-21T08:23:00.000+02:00

Com molt bé comentava en el post d'ahir el nickname Arxipèlag, l'ex-cardenal Ratzinger ara Benet XVI per decisió divina, és l'home ideal per a la secta. La seva gran victòria, celebrada entre els pretorians del dogma, va ser carregar-se el gra al cul que li havia sortit en forma de "església de l'alliberament", aquella oximoronica formació, tota una "contradiction in terminus" que pretenia modelar el dogma, però que s'havien cregut!
Modelar el dogma seria com modelar a Déu, intercanvi de papers, com si enlloc de ser modelats amb fang ara modeléssim a Déu, com un infant amb plastilina, fent-lo a imatge i semblança del que marquin les tendències. Ros, ulls blaus i vestit de Gucci.

Les veritats revelades no es presten a actualització. Sinó trobaríem escenes de l’estil:
- tu quina versió tens?
- Jo, la Bíblia 2.0
- Ah!, jo tinc la 1.1 però em dona problemes de compatibilitat, em sembla que em “pillaré” la
Bíblia XP.

Avui, per acabar, una cita de Bertand Russell:

"Si Dios existe, tiene que ser una equación diferencial"

o en versió més nostrada

"si Déu existeix, ha de ser Ronaldinho!"

"O praeclarum custodem ovium lupum"

2005-04-20T08:25:00.000+02:00

"El millor protector del ramat.... el llop" Cicero

Ratzinger, "il panzer cardinale", segons diuen un gran intel·lectual.
El dia abans de tancar-se en el conclave proclama una arenga, a l'estil
electoral, denunciant l'amenaça de la dictadura del relativisme i com
a gran intel·lectual la seva resposta és clara, i la dels cardinals també,
posen un tanc a la porta, el guardià de la doctrina (cave canem).

I mentre a la plaça de Sant Pere, com diria Sloterdijk, el retrobament
de la massa.

És el dia indicat per recordar Cioran:

"No hay mayor renuncia que la fe"

Estrena

2005-04-19T13:39:00.000+02:00

Aquesta és la primera entrada al meu blog.
Actualment està en fase de proves.