l'ADN de Darwin

No acostumo a agafar aquests manats de fulls amb aparença de diari però avui n’he agafat un. A la capçalera del diari hi apareix el següent titular: “Darwin sobrevive : las teorias del científico siguen debatiéndose después de su nacimiento”. Caram, he pensat, no només fan referència als 200 anys del seu naixement, als 150 de la publicació de “Sobre l’origen de les espècies…”, sinó que han anat més enllà i parlaran sobre les diverses objeccions a la teoria sintètica com el debat entre saltacionistes i gradualistes, els mecanismes epigenètics, etc.. ; tots ells debats d’alta volada. He anat ràpidament a la pàgina 10 i quina ha estat la meva sorpresa. Resulta que aquests llumeneres de l’ADN, no n’han tingut prou amb traduir equívocament la metàfora* més recurrent quan parlem de la teoria de Darwin, que per cert no és ni tan sols de Darwin, sinó que el que han fet és encarar les opinions d’un catedràtic de Biologia Evolutiva amb el president del Servei Evangèlic de Documentació i (des)Informació (un creacionista de tres al quart).

Felicitats, ADN! Si voleu, la propera vegada que celebrem l’alliberament dels camps de concentració Nazis recolliu les opinions d’un catedràtic d’Història Contemporània i les del capsigrany de l’arquebisbe negacionista Richard Williamson. I així no només us podreu posar la medalla de la imparcialitat sinó que també la de la ignorància supina.

* Han traduït “survival of the fittest” per “supervivència dels més forts”

Israelians, palestins o cap dels dos?

Les preguntes tancades via mòbil de l'estil matins.SI / matins.NO que estan de moda als mitjans de comunicació sempre m'ha semblat estúpides. No entenc com algú pot malgastar un sms en respondre-les. Però és que la del dia 14 de gener al programa matinal de Rac1 del Jortdi Basté supera tots els límits negatius d'intel·ligència. La justificació amb l'argument de la participació dels oients no em sembla pertinent ja que hi ha altres mitjans molt més útils per tal de permetre-la i de fet ja els utilitzen. Un altre possible argument com seria la recaptació econòmica d'aquests missatges de text, comprensible totalment al tractar-se d'una empresa privada, no em sembla rellevant per tractar-se d'un programa d'informació suposadament seriós o almenys aquesta és la seva pretensió. Com ja haureu endevinat la pregunta d'avui era el títol que encapçala aquest comentari: Israelians, palestins o cap dels dos?

Ahir, curiosament, un tertulià del mateix programa va fer una encertada analogia entre l'enfrontament Barça - Madrid i el del Palestins - Israelians i dels prejudicis profundament arrelats que hi ha a la societat catalana i espanyola que fan posicionar-se a molta gent menystenint els fets i deixant-se portar únicament per la visceralitat. Qualsevol persona mínimament formada també sap de la complexitat del conflicte i que qualsevol intent de posar una mica de llum en el conflicte no es resol amb respostes maniquees de bons i dolents, ni tampoc amb l'equidistància de "cap dels dos", ja fa temps que sabem que la veritat no és el punt mig entre dues versions.

Val a dir que el mateix dia que han fet la pregunta han dedicat un espai de mitja hora al tema convidant a tres experts per donar claus als oients per entendre el conflicte i és precisament per això que no entenc com han estat capaços de formular aquesta pregunta que el que fa precisament és desentendre's de la finesa del pensament per endinsar-se en el perillós món del prejudici i l'odi.

M'oblidava del resultat de l'enquesta:

34% Israelians

22% Palestins

44% Cap dels dos

El repte

Tot just abans de començar l'any que en breu acomiadarem vaig trobar, navegant per la xarxa, un iniciativa consistent en llegir 50 llibres durant un any. Pel que sembla hi ha diferents versions del repte però podríem resumir-ho amb els següents punts:

1) No llegeixis per assolir la xifra.

2) Res de farciments. Només has de llegir els llibres que realment et vinguin de gust.

3) No hi ha cap límit de gèneres.

4) No planifiquis, visca la flexibilitat.

5) Passa de regles.

He seguit fidelment aquests principis, sobretot l'últim, afegint-hi un dels drets inalienables de tot bon lector: el dret a no acabar els llibres. (En total han estat 3 casos de 52)

M'hagués agradat molt dedicar un comentari a cada llibre però no he tingut prou temps i l'elecció era evident: llegir o escriure; i com que ja hi ha massa gent que escriu jo m'he dedicat a llegir.

La llista:

1.The Road / Corman McCarthy

2. The castle in the forest / Norman Mailer

3. L'escorxador-5 / Kurt Vonnegut

4. El viaje del profesor Caritat / Steve Lukes

5. Tiempo, amor y memoria / Jonathan Weiner

6. Instante propicio, 1885 / Patrick Ourednik

7. El mesurament del món / Daniel Kehlman

8. Una tomba per Boris Davidovic / Danilo Kis

9. Diarios de Kolimá / Varlam Shalámov

10. La mort d'Ivan Ilitx / Tolstoi

11. Memoria del miedo / Andrew Graham-Yool

12. La familia de Pascual Duarte / Camilo José Cela

13. L'home manuscrit /Manuel Baixauli

14. Los verdugos y las víctimas / Martin Rees

15. Les veus del Pamano / Jaume Cabré

16. Hacia los confines del mundo / Harry Thompson

17. El maestro Juan Martínez que estaba allí / Manuel Chaves Nogales

18. Enterrar a los muertos / Ignacio Martínez de Pisón

19. No matarían ni una mosca / Slavenka Drakulic

20. Una lectora poc corrent / Alan Bennet

21. Incertidumbre / David Lindley

22. Chechenia: la deshonra rusa / Ana Politovskaya

23. La guerra fría / AÁlvaro Lozano

24. Hommage a Catalonia / George Orwell

25. Manual de circulación

26. Trens rigurosament vigilats /Bohumil Hrabal

27. Voces de Chernobil / Slavenka Alexievitch

28. Koba el terrible / Martin Amis

29. Cuerdos entre locos / Laurence Slater

30. Vida y destino / Vasili Grossman

31. Mudanzas / Luis Benvenuty

32. Detectives salvajes / Roberto Bolaño

33. La noche quedo atrás / Jan Valtin

34. Fun Home / Alison Bechdel

35. Càndid, o l'optimisme / Voltaire

36. Memorias / Albert Speer

37. Van venir com orenetes /William Maxwell

38. Conspiración / Will Eisner

39. La guerra del Vietnam : una historia oral /Appy, Christian G.

40. Paris: suite 1940 / José Carlos LLop

41. Crónicas de la América profunda / Joe Bageant

42. Gomorra: viatge per l'imperi econòmic i l'anhel de domini de la camorra / Roberto Saviano

43. Guerra más cruel / Arkadi Babchenko

44. América (Novel·la gràfica) / Franz Kafka ; Robert Care ; Daniel Casanove

45. Historias de Nueva York /Enric González

46. Qué es el altruismo : la búsqueda científica del origen de la generosidad

47. El sitio de Leningrado

48. Convivint amb transgènics /David Bueno i Torrens

49. Esquizo / Enric Ruiz

50. La vida de las abejas /Maurice Maeterlinck

51. The mistress's daughter / A. M. Homes
52. Las identidades asesinas / Amin Maalouf

You'll never walk alone

Per a tots aquells que un dia vàreu decidir emancipar-vos, sapigueu que no esteu sols:

http://www.ex-muslim.org.uk/indexPressreleases.html

utopies

Aquesta entrada al bloc està inspirada en una breu frase d’un comentari de l’amic Martí en resposta a una entrada en el bloc Canzonne di Marinella.

“Serveix per recordar-nos que la llibertat de moviments (i d'empresa) encara no ha arribat a tot arreu...”

Els punts suspensius de la sentència martiniana semblen voler resistir-se a la dramàtica força que representa el punt. Aquell punt que impossibilita el bri d'esperança, el potser, el desig ... Però per desgràcia la llibertat de moviments no arribarà mai, de la mateixa forma que mai desapareixerà el proteccionisme.

Jo no dic pas que no ho desitgi però el discurs utòpic-liberal del Xavier Sala i Martin contra els proteccionismes acaba assemblant-se a altres utopies com per exemple la comunista. L'una, il·lusa i finalment assassina ella, es pensava que canviaria a l'home com qui fa figuretes amb plastilina. I així va anar. L'altre, teòricament impecable ella, universalment desitjable tota, escut impenetrable en qualsevol tertúlia, cau en el mateix parany que les altres: no l'aplicaran pas les màquines sinó els homes. I els homes no son tan mal·leables (a veure si te n’adones Marx), s'agrupen en tribus i com la forma més simple de vida (les cèl·lules) posen fronteres (a veure si ens en adonem Xavier).

I si quan es formula la teoria no es tenen en compte aquests paràmetres millor escriure una novel·la, o que quan el XSM fes el discurs digués: seria tan maco que els homes no poséssim fronteres i no protegíssim als veïns davant dels altres perquè llavors els africans podrien competir en igualtat de condicions amb els europeus i els americans, i així podrien sortir de la pobresa a la que els condemnen aquests subsidis injustos (ètica planetària universal). I quan els africans arribessin als nostres nivells de riquesa no sigueu tan mal pensats de creure que protegirien els seus productes, no, ells això no ho farien. Viuríem en un món meravellós i del canons brollarien roselles… però llavors enlloc del XSM semblaria un votant d'Iniciativa.

He de confessar la meva admiració pel noi de les americanes acolorides, és dels pocs tertulians que donen joc i combaten les correccions polítiques i els tòpics però el seu plantejament, com totes les utopies, o bé ens condemnen a la revolució i l'assassinat col·lectiu o a l’immobilisme. No existeixen receptes màgiques. I HO DIC BEN CLAR JO NO DEFENSO L’ACTUAL SISTEMA DE DONEM-LOS-HI ENGRUNES I TAMBÉ M’AGRADARIA QUE DESAPAREIXÉS EL PROTECCIONISME PERQUÈ NO MORIN DE FAM MENTRE NOSALTRES SEGUIM ANANT DE VACANCES BUSCANT ALLÒ AUTÈNTIC. PERÒ NO PER ESCRIURE-HO AMB LLETRES MAJUSCULES CANVIAREM LA REALITAT NI LA NATURALESA HUMANA.

M’agradaria veure que diria el XSM si de sobte un govern d’esquerres-verdes català, brandint la bandera de la justícia universal, rebutges tot proteccionisme i es llencés a la piscina global despullat però amb la consciència neta de qui sap que fa el correcte. Diria simplement, reformulant les paraules d’Asterix: “son bojos aquests d’esquerres” i després s’estavellarien contra les rajoles blaves perquè si no ho sabíeu a la piscina no hi ha aigua.

Feynman

Recordo un acudit d’aquells que s’expliquen entre músics que relata l’arribada del gran saxofonista Charlie Parker a l'infern. El porter el fa entrar a una sala on hi ha una meravellosa Big Band tocant standards de Jazz i mentre l’acompanya al seu seient, a la zona dels saxos, va veient a d’altres genis del jazz com Louis Amstrong, Count Basie i Dexter Gordon. Per uns moments en Charlie dubta si realment està a l'infern perquè allò sembla més aviat el cel, glòria beneïda. Tot just arribar al seu seient s’asseu ràpidament, desenfunda l’eina i s’afegeix a la línea que estan tocant els saxos d’un típic rithm' changes. Al cap de quatre voltes a l’estructura, un clàssic AABA, en Charlie, amb la mosca al nas, es gira cap al seu costat i li va demana a en Dexter: escolta tu, quan comencen els solos. Ell li respon: ah! Que no t’ho han dit tio, aquí no hi ha solos Charlie, ets al puto infern.

L'infern de Feynman no seria pas gaire diferent del d’en Parker però enlloc de quedar-se sense solos, o sigui la capacitat d’explorar, descobrir, d’equivocar-se i d’emocionar-se amb nous camins, a Feynman li negarien la possibilitat de saber i d’aprendre res de nou. Diu Feynman que quan era petit li va quedar molt clara la diferència entre conèixer el nom d’una cosa i conèixer realment aquella cosa, i és per això que la darrera frase de l’obra QED esdevé el perfecte epitafi per descriure’l, un simple aforisme que resum amb brillantor tota la seva vida i que diu: "no saber és més interessant que saber".

La peculiaritat de Feynman és que semblava no haver perdut aquella innata necessitat que tenen els nens i que els fa qüestionar-se i interrogar-nos compulsivament pel món. Per què? Per què?. Aquest comportament té un raó clarament evolutiva i respon a una necessitat adaptativa que els permetrà sobreviure. Avui en dia aquesta supervivència ja no es veu amenaçada per depredadors o bolets metzinosos però és importantíssim tractar de respondre les seves preguntes adequadament ja que aquestes primeres respostes deixaran una forta empremta. Els humans, com la resta dels animals, també som sensibles a aquest període de receptivitat del que en resultarà, en l’edat adulta, una forma estereotipada de reacció davant situacions concretes. Aquestes regles heurístiques són molt útils però poden esdevenir una arma de doble tall ja que a diferència de Feynman, que era capaç de respondre les seves pròpies preguntes i sotmetre-les a un anàlisis crític sota una llum d’escepticisme, els nens esperen que nosaltres els donem les respostes per creure-se-les a ulls clucs.

Sovint tanta pregunta incomoda als pares. Alguns se’ls treuen de sobre amb un Perquè sí mentre d’altres cometen l’acte més pervers que poguéssiu imaginar: els hi expliquen mentides. Els nens, com diria Carl Sagan, cal mimar-los perquè esdevinguin espelmes i brillin enmig de la foscor i, per tant, manipular-los amb Déus, verges Maries, purgatoris, dejunis i reencarnacions és, com diria Richard Dawkins, una forma de maltractament psicològic.

Feynman ho tenia clar: a diferència de la física clàssica els fenòmens quàntics necessiten de la teoria probabilística per ser descrits, i és precisament aquesta teoria la que també ens serveix per deslliurar-nos de la disfressa d’agnòstic i poder dir sense por:

Déu no existeix (p <0,05).

El nacionalisme i els pets

Tot llegint un fragment del bloc de'n Roc Fernàndez on deia: "No sé perquè sempre que hi ha partits de "la selección" hem de patir aquesta onada de nacionalisme espanyol ranci i sobretot tant cutre. Sobretot quan ho compares amb el públic del Brasil!", m'ha vingut al cap una frase de'n Boadella que em sembla molt apropiada.

En Boadella és un personatge curiós, de vegades la caga però d'altres la clava. En aquesta ocasió, la va encertar quan va dir allò de que el nacionalisme son com els pets, només agraden a qui se'ls tira. I així ho exemplifica el Roc quan diu que Espanya ha fet gala d'un nacionalisme ranci i cutre. Només cal haver seguit el mundial per veure que els afeccionats de tots els equips feien els mateixos espectacles, pintant-se la cara, portant les banderes per capa o disfressant-se de vickings, toreros o cavallers amb la creu de Sant Jordi. I per tant, el comentari seria creïble si fos més objectiu, extrapolant el seu anàlisi estètic, que segurament comparteixo, a tots els equips. Però per desgràcia, sembla que ens hem tornat a perdre en la teorització barata i la mateixa cantarella de sempre: nosaltres som diferents, que segueix de forma subreptícia amb un: nosaltres som millors.

Entenc que el que molesta sigui que no deixin disfressar-te de trabucaire, amb la barretina i les espardenyes, i passejar amb qualsevol dels productes de marxandatge als quals ens condueix el Roc des d'un dels seus enllaços pels carrers de Dormunt o de Munic. I és precisament aquesta la raó per la qual trobo molt bé que la gent que viu aquesta situació amb frustració, gaudeixi tirant petards, fent sonar els clàxons i fent acudits de la derrota d'Espanya. Però si us plau, no cometeu l'error de creure-us millors. Sou exactament el mateix ; o millor dit: voldríeu ser exactament el mateix.